Entrevista a Joan Cuenca Fontbona, docent de Comunicació Interna

foto_joan-cuenca-fontbona

Joan Cuenca és Doctor en Comunicació, és professor investigador de relacions públiques i comunicació corporativa a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna (URL) i professor visitant del College of Media, Communication and Information of Boulder, University of Colorado (EEUU) i professor del Màster Universitari de Comunicació corporativa, protocol i esdeveniments (UOC).

Qui ha de gestionar la comunicació interna d’una empresa: un tècnic de comunicació o un de recursos humans?

La comunicació interna actua des de la disciplina dels recursos humans fins a principis de la dècada dels 90, moment en què comença a implantar-se com una funció independent a l’organització. Els departaments de recursos humans encara avui lideren, en moltes empreses, la comunicació interna. Però també és veritat, en aquests moments que, quan aquesta matèria és una matèria que es pren seriosament, fins i tot aquests departaments de recursos humans contracten a professionals de la comunicació per desenvolupar-la.

Quins avantatges tenen les empreses que inverteixen en comunicació interna?

Per suposat que una bona comunicació interna és previsora d’ambients nocius i contraris als interessos de la organització. És una disciplina que ajuda a construir positivament tres tipus de relació: treball, convivència i identitat, per aconseguir també un favorable “sentiment de pertinença”, qüestió que té un impacte directe a la reputació de les organitzacions.

Una bona comunicació interna contribueix també a augmentar la motivació entre els treballadors. Estimula la cohesió, la comprensió entre els diferents membres, etc. I ajuda a que els treballadors s’identifiquin amb l’empresa. Aquest augments del compromís amb l’empresa afectarà al seu comportament que tindrà, a la vegada, un impacte extern i així en el ROI de l’empresa.

Si et demanem que et posicionis, què prefereixes: els canals de comunicació 2.0 o els tradicionals?

La incorporació de la tecnologia ha suposat la incorporació de noves pràctiques de comunicació dins de les organitzacions que encara xoquen amb la cultura dominant. Però és una realitat que facilita processos i resultats. Les intranets s’estan convertint ja en intranets socials que ajuden a que els treballadors incorporin el seu saber i contribueixin a organitzar grups de persones amb interessos comuns i als que se’ls dona un espai per a treballar i per a compartir coneixement.

La comunicació interna no és una simple suma d’instruments i accions de comunicació. És una activitat que mereix la seva particular planificació estratègica, que obeeix a una sèrie d’objectius i que, conseqüentment, posseeix una sèrie de tàctiques i instruments d’actuació també específics. Així doncs, aquest plantejament i els recursos dels que es disposi decidiran quin tipus d’eina offline o online és més oportuna.

On és la frontera entre comunicació interna i externa?

Existeixen encara barreres entre un àmbit i altre al segle XXI? Algú ja parla d’organitzacions amb parets de cristall, transparents, permeables, compromeses, que fonen un tipus de comunicació que reforça inevitablement a l’altra, si la contemplem des del punt de vista del receptor. Però la visió holístico-estratègica de la comunicació és la que en el nou escenari digital ha de plantejar-se donat que el tradicional públic intern és un agent que impulsa la comunicació externa i l’actor tradicional extern reforça i influeix en la comunicació interna.

Quines consideres que són les habilitats d’un comunicador que exerceixi al departament de comunicació? Podries explicar-nos alguna anècdota que recordis amb especial interès?

Orientació estratègica i a resultats, creativitats i bon gust, esperit crític, capacitat analítica i d’innovació, bona expressió oral i escrita, saber operar a diferents entorns off i online, actitud positiva i confiança, compromís, adaptabilitat i pro activitat, convenciment, persuasió i empatia, etc.

D’anècdotes n’hi ha moltes i de diferent índole, però al final qualsevol d’elles si fructifiquen en un somriure i satisfacció de qui col·labora amb tu i també de a qui et dirigeixes, totes elles han valgut la pena haver-les viscut perquè no fan més que enriquir-te professional però, per sobre de tot, com a persona.

Leave a Reply