Bienvenidos a Valdellars y al futuro de la educación

posted in: Actualitat | 0

El passat 11 de febrer, Ferran Lalueza, professor del Màster de Comunicació Corporativa, Protocol i Esdeveniments va publicar un article al diari digital LA Mañana. Ferran Lalueza, és doctor en Periodisme, autor de la novel·la didàctica The Shou Must Go On i director de la revista COMeIn. És expert en comunicació de crisi i xarxes socials. Ha treballat com a consultor de Relacions Públiques en agències com Burson-Masteller i ha estat co-chair del Barcelona PR Meeting – International Public Relations Conference.


Valdellars és un idíl·lic enclavament del Pirineu lleidatà. Si algú ho busca en un mapa, no ho trobarà. Tampoc apareix a la Viquipèdia. Google, en canvi, ja llança diverses desenes de resultats al teclejar aquest topònim. Per estrany que sembli, té una explicació lògica. Valdellars és la localitat fictícia en la qual es desenvolupa bona part de la trama de The shou must go on, una novel·la publicada recentment per Editorial UOC.

Tot i que no és habitual que les editorials universitàries publiquin novel·les, The shou must go on no és una novel·la qualsevol. És una novel·la didàctica o, si es prefereix, un manual en forma de novel·la ideat per propiciar l’adquisició dels coneixements, les habilitats i fins i tot les competències actitudinals que es vinculen a l’assignatura Comunicació de Crisi i de Risc, del màster universitari en Comunicació Corporativa, Protocol i Esdeveniments ofert per la UOC.

Pot aprendre’s el mateix llegint una novel·la que estudiant d’un manual? Tenint en compte els resultats obtinguts per l’alumnat que ha emprat la novel·la com a principal recurs d’aprenentatge en l’esmentada assignatura (amb una taxa d’èxit del 97%), la resposta és un rotund sí. De fet, com a autor de la novel·la en qüestió, estic convençut que una història de ficció pot convertir-se en una eina docent més efectiva fins i tot que un manual convencional.

En l’entorn professional, a gestionar comunicativament les crisis se n’aprèn habitualment a través de simulacions formatives. Són recreacions, a vegades molt realistes, de situacions de crisis fictícies però plausibles, que generen una experiència d’aprenentatge altament immersiva i generen un nivell d’estrès equiparable al que pot experimentar-se quan la crisi és real, però sense que els errors comprometin irremeiablement l’existència i/o la reputació d’una entitat. Aquest tipus de simulacions, això sí, té un cost gairebé prohibitiu, de manera que solen reservar-se per a alts executius i no resulten escalables. Recreant la situació de crisi a través d’una novel·la, també hi ha immersió (l’estudiant/lector se submergeix en la realitat problemàtica que ha de ser resolta, acompanyant al protagonista en totes les decisions que pren i en les accions que duu a terme per aconseguir-ho), però de tal manera que la formació es fa accessible a un major nombre de persones.

 

Aprenem del què ens emociona

Atès que avui dia tota organització –gran o petita, coneguda o ignota, prestigiosa o injuriada– és susceptible de travessar situacions de crisis, l’escalabilitat de l’aprenentatge no és una qüestió intranscendent. L’ocupació d’una peripècia dramàtica com a fil conductor, a més, permet aflorar un altre factor el pes del qual en l’entorn docent està sent creixentment reconegut: l’emoció. Mentre la realitat tendeix a ser prosaica, la ficció ens brinda infinites possibilitats per provocar emocions. Si considerem que les troballes de la neurodidáctica apunten cada vegada amb major convicció al fet que, en últim terme, només aprenem d’allò que ens emociona, el relat novelat presenta un potencial que no hauríem de permetre’ns el luxe de desaprofitar.

Al perfecte artefacte d’aprenentatge, no obstant això, ja no n’hi ha prou amb demanar-li que emocioni; també hauria d’entretenir. I és que immersos com estem avui en una societat del coneixement que converteix l’aprenentatge en un procés vitalici, el gran rival de la formació universitària ja no són les ocupacions escassament qualificades i relativament lucratives d’èpoques pretèrites sinó la infinita oferta d’activitats d’oci que tenim a l’abast de la nostra mà. L’alumnat de la UOC, per exemple, compagina majoritàriament els seus estudis amb responsabilitats laborals i familiars, per la qual cosa moltes vegades ha d’esgarrapar hores del seu temps lliure per dedicar-les a l’activitat formativa. Si competim amb l’última sèrie de Netflix, el partidàs de la setmana, la superproducció hollywoodiense de torn, el restaurant de moda o el bestseller de la temporada, potser és raonable pensar que en ocasions hauríem d’emprar també les seves mateixes armes.

The shou must go on juga precisament a això. És una història de ficció que es desenvolupa a un ritme trepidant en un context d’alt risc on els errors es paguen molt cars i on les peripècies personals dels protagonistes s’entrecreuen estretament amb unes aventures professionals l’epicentre de les quals és aquest municipi lleidatà inexistent que respon al nom de Valdellars.

Segueix al Ferran Lalueza a TwitterLinkedin!

Leave a Reply