Entrevista a Eva Calvet, professora col·laboradora de l'assignatura de Comunicació de Risc i Crisis

Avui entrevistem a Eva Clavet, llicenciada en Comunicació Audiovisual, la seva carrera com a professional de la comunicació va començar en els mitjans de comunicació com ara la ràdio i la televisió. Actualment és la directora de màrqueting d’Òmnium Cultural així com professora col·laboradora del Màster en Comunicació Corporativa, Protocol i Esdeveniments de la UOC. Concretament, en l’assignatura de Comunicació de Risc i Crisis.

Eva Clavet, professora col·laboradora en l’assignatura de Comunicació de Risc i Crisis

– Què et va portar a entrar en el món de la comunicació? I sobretot a nivell de comunicació política? Crec que com molts altres periodistes, va arribar després de passar uns anys treballant als mitjans de comunicació. Vaig tenir la sort d’iniciar la meva carrera a la ràdio -on treballava al servei d’informatius cobrint, entre altres, informació política- i d’aquí, vaig fer un salt a la televisió i algunes col·laboracions en premsa escrita. Això em va permetre tenir una panoràmica dels mitjans molt útil abans de decidir “saltar la barrera” i provar sort en l’àmbit de la comunicació institucional i política. Quan va sorgir l’oportunitat, em va semblar interessant poder explicar determinats missatges des d’un altre punt de vista, és a dir, ser l’emissor de la informació que recollien els mitjans.

La comunicació política és entendre que hi ha molts factors que entren en joc en el moment de descodificar un missatge

– Què diries que és el més rellevant que has après del món de la comunicació treballant com a cap de premsa de la Presidència del Parlament? Diria que un dels principals aprenentatges que vaig adquirir va ser la importància d’allò que no té a veure estrictament amb el missatge. És a dir, com a cap de premsa abocava l’esforç en el discurs, per fer-lo atractiu i comprensible, però això no era suficient. La posada en escena, és a dir, el lloc que escollim, també explica coses. La roba que ens posem, així com l’actitud que tenim davant les càmeres, si estem tranquils o enfadats. I també el context polític: què passa i com et veuen els altres actors en joc. Per tant, vaig veure que la comunicació política és entendre que hi ha molts factors que entren en joc en el moment de descodificar un missatge. No tenir en compte tots aquests detalls et pot generar problemes.

– Com a directora de màrqueting d‘Òmnium Cultural, i tenint en compte els fets dels darrers anys, quins són els moments que han representat un repte més gran a nivell de comunicació? Treballo a Òmnium Cultural des del 2011, on vaig començar exercint de directora de comunicació pocs mesos després de la gran manifestació a Barcelona per la retallada de l’Estatut de Catalunya. Per tant, pràcticament he viscut tot el que col·loquialment i en l’àmbit dels mitjans s’ha anomenat el “procés”. Així doncs, contestaria dient totes les grans manifestacions ciutadanes que s’han dut a terme, i també les campanyes de sensibilització. D’altra banda, i ja com a directora de màrqueting, el repte ingent d’intentar assolir el màxim nombre d’associats per l’entitat, fidelitzar-los i treballar en campanyes de captació de fons.

 Hi ha un element essencial que, per evident, moltes vegades s’obvia: intentar prevenir les crisis (…) Part dels problemes vénen precisament d’aquesta resistència o falta de visió

– Quina és la clau, segons la teva experiència, per resoldre una situació de crisi en una empresa/entitat? D’entrada, hi ha un element essencial que, per evident, moltes vegades s’obvia: intentar prevenir les crisis. Tot el que fem abans, el que coneixem com a comunicació de risc, ens pot estalviar molts maldecaps: parlar amb els actors afectats, transmetre bé els missatges i fer-los arribar a través de les vies indicades. Si la crisi acaba resultant inevitable, crec que és fonamental saber-ho reconèixer des de la direcció de l’empresa o de l’entitat per tal d’organitzar-se ràpidament. Part dels problemes vénen precisament d’aquesta resistència o falta de visió; el temps és or. A partir d’aquí, altra vegada és important afinar en el què (missatge), el qui (portaveu) i el com (les eines).

Leave a Reply